Història

Els vestigis més antics que coneguem en aquest terme municipal es troben a les Coves del Pastor i a la Cova del Racó del Duc. A les primeres s'han recollit fragments de ceràmica tosca feta a mà (del Neolític), i en l'altra s'han trobat vestigis de finals del Neolític i principi de l'Edat dels Metalls, com per exemple punxons d'os, ceràmica estriada i sílex. El rastre d'aquests antics poblaments es perd fins als temps de la romanització (runes d'una vila rústica a la partida de l'Alter, on al 1.891 es va trobar una inscripció epigràfica llatina i molts fragments de ceràmica. També a Buixerques es va trobar, cap al 1.920, una làpida llatina no sepulcral datada a finals del segle II o principis del III de la nostra Era). 

Des dels segles IV-V d.C., la decadència de l'Imperi Romà fou evident, i es va produir en aquesta zona un estancament de les estructures econòmiques del qual no s'eixirà fins que es produïsca la invasió de l'Islam. En concret aquest fet no s'esdevindrà a Villalonga fins al segle IX, amb l'arribada dels primers àrabs, que reactivaran de nou l'agricultura, mitjançant la creació de nombroses alqueries com ara el Ràfol, Buixerques, Simat, el Reconc, l'Almàssita, Reconxent, la Font/la Plaça, l'Alcúdia i Cais.
 
Amb la conquesta cristiana d'aquest territori, al Llibre de Repartiment, es consigna el Castell musulmà, considerat per En Jaume I com a "roca viva e fort", entre les partides de l'Alter i Recunxent, fortalesa que formava part (a l'extrem sud-oest) del cinturó armat de la Safor, format pels castells de Borró, Vilella, Palma i Bairén.
 
Protegits pel Castell de Villalonga, es trobaven les alqueries i poblats dispersos abans anomentas. El rei concedirà al noble Arnau de Romaní jurisdicció privativa sobre el Castell i la Vall de Villalonga en 1.259, d'acord amb privilegi reial signat a Castellfabib. En 1.336 serà Joan Llançol qui dispose de tot el territori de la Vall de Villalonga. Més tard passarà a mans de Roderic de Borja (el futur Papa Alexandre VI), i definitivament quedarà vinculat a la família Borja en 1.621, per privilegi concedit per Felip III, fins a la dissolució de l'antic règim senyorial a les Corts de Cadis de 1.812. 
 
Després de l'expulsió dels moriscos, l'1 de novembre de 1.609, les alqueries es despoblen quasi totalment i sols es recuperen amb posterioritat l'Alcúdia, Cais i la Font/la Plaça, les quals formen l'actual Villalonga. L'Alcúdia és el barri alt (d'ací el seu nom, que significa tossal), Cais és a l'oest (el seu nom ve de la tribu àrab que l'habitava, Qais) i el centre de la població està format per la Plaça/la Font. També es va repoblar Buixerques, però va quedar definitivament despoblat a finals del segle XIX.
 
Villalonga va pertànyer en un principi, amb la primera divisió administrativa, a la província d'Alacant i districte de Pego (amb la qual manté lligams culturals), per passar després a la província de València i al partit judicial de Gandia.
Però si hi ha un fet pel qual Villalonga apareix als llibres d'història, és la revolta camperola coneguda com a la Segona Germania, que en 1.693 van iniciar quatre camperols del poble en ser detinguts per negar-se a partir-se els fruïts amb el Duc de Gandia.